El Gimnàstic de Tarragona va deixar palesa novament una manca de gol preocupant. Els granes disputaren un encontre digne en defensa però totalment estèril en atac. Només les lleugeres espurnes d’Ikechukwu Uche i Luis Suárez inquietaren la porteria defensada per Mariño.
Els homes dirigits per Enrique Martín, negats de cara a porteria tenen a més el handicap de disposar d’un mig del camp amb poca capacitat de generar quelcom.
L’entrada a l’onze de Ramiro Guerra feia entreveure que el tècnic navarrès buscava donar una alternativa al joc directe dels tarragonins.
El jugador cedit pel Villareal ha tingut una temporada d’autèntic malson: lesionat ja a la pretemporada ha vist com cada vegada que vestia la samarreta tarragonina havia d’abandonar l’encontre amb molèsties físiques. Tot un cúmul de despropòsits que han impedit gaudir a l’uruguaià de la continuïtat necessària per brillar amb la intensitat que s’espera d’un futbolista amb tant de talent.
El “19” del Nàstic ofereix múltiples solucions i alternatives quan els seus companys s’encallen en transició ofensiva. Dotat d’una bona tècnica i d’una excel·lent capacitat per llegir el joc, Ramiro exerceix de brúixola quan el partit així ho requereix. Capaç de retenir l’esfèrica enfront de les envestides rivals, davant l’Sporting de Gijón a més va exhibir saber conduir i trencar línies adversàries. Tota una novetat per un Nàstic lineal i previsible i sempre a expenses del que els seus davanters produeixin. Enrique Martín creu en ell i en el seu talent. Llàstima que aquesta campanya les lesions l’hagin impedit donar la guerra que Tarragona i el futbol professional es mereix.
