08:30h; agafes el cotxe. Després d’una hora arribes al Nou Estadi. Bus, companys nastiquers i en dues hores més, Olot. Optimisme a l’ambient, avui sí, toca guanyar. Quatre riures, dinar, cafè i rebuda a l’equip. Cap retret, bones cares, donant ànims als jugadors i tècnics: penses que serà el millor.
Hora d’entrar a l’estadi. Penges la pancarta i t’asseus desitjant que tot vagi bé. Cop de realitat: et marquen el primer. Merda, ja hi tornem a ser. Et dones ànims interiorment.
Bona! Pedro la clava i gairebé et llences dins el camp celebrant-ho. Vinga va, remuntarem. Descans, entrepà i cervesa. Tornem-hi. Joc a mig gas i el rival quan té la pilota vola. Ai que ens el fotran! Ens el foten. Renegues i vols que la terra et tragui. Veus que com a molt l’equip empatarà, però no hi tens fe, gens de fe. La mala llet va augmentant a mesura que disminueix el temps que queda per finalitzar el partit. Final del matx. Et dirigeixes a recollir la pancarta gairebé arrencant-la d’on l’havies posat, al mateix temps que treus per la boca la ràbia mitjançant paraules malsonants. Parles amb nastiquers abans de sortir del camp. Estan molt enfadats. No entenen res, com tu.
Tornes al bus, amb el cap cot, enrabiat i trist. Quin malson. El bus arrenca. Mires el mòbil. Llegeixes que Bartolo ha manifestat que ha vist el millor Nàstic de la temporada. Com? La ràbia augmenta. No entens aquestes declaracions. Penses per un moment que t’has equivocat de camp, potser no ets a Olot i no era el Nàstic qui jugava. Només entens les seves paraules des de l’òptica d’algú que no pateix o que veu cada partit com un encontre aïllat i independent de la resta. Però no senyor, la realitat és que ja és el desè partit i estem a un pas del descens a Tercera. El play-off ni es veu ni se l’espera. No tenim amor propi i no mosseguem, fem de passejar pel camp a velocitat de tren regional la nostra forma d’enfrontar-nos a equips que van com l’AVE. Continues molt enfadat. Dues hores més de bus i arribes a Tarragona. La ràbia no cessa. T’acomiades dels companys.
Puges al cotxe per enfilar la darrera hora de camí a casa. A la ràdio música màkina. Volum al màxim per intentar emmudir el mal humor. No ho aconsegueixes. La sensació d’impotència és tant gran que ni el Flying free ni l’Smile que tant t’agraden són capaços de mitigar-ho. No hi ha manera d’assimilar aquesta derrota.
23:00h. Catorze hores i mitja després ets ja a casa. Mentre fas un mos abans de dormir, et preguntes si tot això val la pena. Et venen llavors a la ment bons moments amb els teus companys de fatigues nastiquers i saps que ho continuaràs fent, que continuaràs donant suport encara que de bon futbol faci temps que no en veus: és part de la teva vida.
Toca fer dormir ja la ràbia que portes a dins. Al acomodar el cap al coixí no tens por de que aparegui Freddy Krueger i t’empaiti com a “Malson a Elm Street”. Dormir és alliberador. El teu malson és real. Desitges descansar, fer un reset de tot allò que futbolísticament et pertorba des de fa quatre temporades. Estàs ja molt cansat. Dies com el d’Olot s’han repetit fins a la sacietat en els darrers anys. Vols que quan soni el despertador no hi hagi més derrotes, més patiment, més tristesa i la ràbia hagi marxat. Saps que de moment no serà així, que quan obris els ulls apareixerà el Freddy Krueger grana. Fins quan? Ningú ho sap, però si us plau, que algú pari això. Us ho diu un boig pel Nàstic.
