Quan veus que fins i tot gent dels anomenats “palmeros” o “pelotaris granes” (com se’ls coneix…ep! Amb carinyo, eh! Que no vull mal rotllos!) comencen a veure que això de seguir així ens porta de pet a Tercera…Houston, tenim un problema!
Ja vaig comentar en l’anterior columna que el partit davant l’Olot seria molt complicat, però il·lús de mi, encara veia factible que aquesta espurna d’il·lusió que ens va donar guanyar a La Nucía ens aportaria la força suficient per almenys rascar quelcom al camp de l’equip garrotxí. Però res més lluny de la realitat; nova derrota, que després del tant parlat marge dels deu partits, la confiança en el cos tècnic comença a ser qüestionada de manera més generalitzada.
És cert que jornada rere jornada a Bartolo li surten nous nans, ja sigui per jugadors lesionats, sancionats, pífies per penjar a més d’un, tonteries vàries d’algun jugador, etc.
I la feina no és fàcil, però aquest equip no està demostrant el que caldria; no ara, sinó ja des de la pretemporada, que els que la vam seguir ja en parlàvem, però és allò de donar confiança: aquest equip ha d’anar a més, s’ha d’acabar de conjuntar…Però una vegada engegada la lliga sembla que la cosa més aviat ha anat a pitjor -especialment en la solidesa defensiva-, on semblava que a la pretemporada aquest equip del que anava coix era a la davantera (no fèiem un gol ni a l’arc de Sant Martí), però que una vegada firmat Pedro Martín tindríem ja l’equip compensat. Res més lluny de la realitat: al darrere ara mateix fem aigües per tot arreu i no hi ha partit on ens casquin algun golet. Bé, algun no, uns quants.
Fer rosquilla a la porteria sembla una utopia, per desgràcia. Sí que és feina de tots el fet de defensar, però a diferència de la temporada passada és veritat que no veig gols on els davanters contraris entraven com si anessin amb el Teletac per la Pau Casals. Son més aviat errades concentrades en la pròpia zona defensiva, de marcatge, de col·locació, de rebuigs dolents, de pífies del porter, de baixar tard a tapar forats, de cintures trencades…i així seguiríem.
La sort tampoc ens està ajudant gaire, caram! Quan millor el Nàstic semblava estar diumenge…zasca! Errada de marcatge i golet de Carles Mas, amb un Nàstic que havia de remuntar sense la seva punta de llança Pedro Martín, que havia esta substituït feia poca estona (segons sembla ell havia demanat el canvi a la banqueta).
Una pregunta: tant fotut estava? Si era el millor al camp, òndia!
Ja et dic jo que Camacho, David Vidal, Bielsa o Luis Aragonés, per molt que demanés el canvi, tal i com estava el partit i el temps que restava, el farien aguantar fins al final.
Bromes apart, cal espavilar ja. Aquest equip després de deu jornades no és, ni de lluny, el que els nastiquers esperàvem. Que queden moltes jornades pel davant sí, però si seguim així i sols esperem amb candeletes el que ens portaran els Reis Mags al mercat d’hivern oblidem-nos de play-off per l’ascens, ja que serà molt tard.
Cal arribar amb el màxim de punts possibles i el més a prop de la zona tranquil·la per aquelles dates. Sinó ja et dic jo que els fitxatges no seran per fer play-off per pujar, sinó per no baixar a Tercera. Mamma por!
Proper rival: l’Espanyol B. Personalment a la pretemporada em van agradar quan ens vam enfrontar a la Ciutat Esportiva Dani Jarque. Partit una mica castanyot -tot sigui dit-, en molts moments infumable. Però em va quedar clar que és un equip que sap a què juga i no s’arruga. Encara que fos un partit amistós més d’una espurna recordo que va saltar.
Un apunt d’aquell partit: gent que teníem al darrera asseguts ens van preguntar qui carai era aquell jugador que s’estava cascant un partidàs. No cal que us respongui, oi? Doncs Viti.
Per cert, avui dimecres toca Copa Catalunya. Veurem quin equip sortirà al Lluís Sagnier, que vist el desastre de les darreres campanyes davant Cornellà i Vilafranca…No sé pas, però em veig a venir una nova sessió de masoquisme nastiquer a full.
Ja sé que hi ha gent a qui aquesta Copa els hi porta fluixa, però a mi personalment em fa sentir vergonya de la manera que darrerament s’ha encarat; es pot perdre, sí, però no fent un ridícul monumental i això és el que en les dues passades edicions vam haver de veure i patir els seguidors granes que vam anar-hi. I per aquí no hi passo.
Apa família: perdoneu el totxo, però és que després de les temporades que portem és per pixar i no treure gota.
Fins el proper dimecres, esperem que havent passant l’eliminatòria de la Copa Catalunya i amb els tres puntets al sarronet davant l’Espanyol B.
Una abraçada a tots i a totes. Fins al final, força Nàstic!
Jaume, nastiquer de comarques.
