Si bé en l’últim partit al Nou Estadi el Nàstic va sortir com un cicló i va poder fer dos gols en menys de 15 minuts, el passat diumenge van tornar a l'»orxatisme assimilat».
Les pressions eren lentíssimes i descoordinades. La sensació de que vagin passant els minuts i que potser ens trobarem amb un golet sembla que estigui a l’ADN Nàstic. El que també s’entén com jugar al ‘tran-tran‘.
Però com gairebé sempre va ser l’equip rival, davant la alarmant fragilitat defensiva grana, que va marcar el 0-1. El silenci al Nou Estadi va ser brutal, recordant més a un cementiri que a un camp de futbol.
La gent ja no dona crèdit a tanta decepció. Hi ha qui diu que veu millores en l’equip (inclòs el míster), però la veritat és que a mi personalment em dóna la sensació de que ens em instal·lats en la mediocritat.
Ens oblidem que som nosaltres els que hem d’anar a pels partits i, precisament, no amb la sang d’orxata amb la que ho estem fent.
L’Espanyol B l’altre dia venia amb moltíssimes baixes i em va donar la sensació, juntament amb el Cornellà, de ser el pitjor equip que ha passat pel Nou Estadi fins ara. Però sembla que això també ho van veure els jugadors del Nàstic, tot-hi que la actitud no va ser la de «a por ellos«, sino d’anar amb el comentat ‘tran-tran‘.
En fi. L’equip no evoluciona i segons algunes declaracions de Fàbregas el cap de Bartolo no està, ni molt menys, assegurat.
Sóc conscient que fer fora l’entrenador no és la solució de todos los males, que al meu entendre son més profunds. Ara bé, el crèdit de Bartolo està gairebé esgotat.
Dono per fet que el futbol és una professió injusta amb els entrenadors i que la dictadura dels punts és el que marca el futur d’un entrenador. Independentment de si la feina que es realitza entre setmana és bona o no. Jo això segon ho dono per fet que és així.
Em sembla que Bartolo era un perfil idoni pel Nàstic i per generar il·lusió, juntament amb Parés, en aquesta nova etapa. Ara bé, la sort, les decisions errònies o l’esperit orxatenc de l’equip em fan pensar que no és descabellada la idea de canviar d’aires.
Dit això, crec (i és una cosa que m’agradaria remarcar) que la hipotètica marxa de Bartolo no té perquè llençar pels aires el nou projecte Nàstic. El pare esportiu és Parés i considero que és la pedra angular, esportivament parlant, del projecte.
Contractar un nou entrenador amb un perfil de similar característiques no seria descabellat. Resumint; el projecte no s’acaba amb Bartolo, sí que ho faria amb Parés.
Veurem si Badalona dicta sentència. Que ningú es pensi que els badalonins són un equip, teòricament, dissenyat per la permanència. La seva idea inicial era també entrar al play-off, així que també estan fora de les seves aspiracions com nosaltres.
Tot fa preveure que Badalona serà el primer ultimàtum seriós de Bartolo. La setmana vinent en parlem de tot plegat. Alea iacta est…o no.
