Es miri per on és miri el Nàstic està en caiguda lliure. Instal·lats en la mediocritat ja no et dona, tot i ser superiors en el còmput global del partit, de guanyar contra l’ex cuer.
A vegades passa que, quan t’instal·les en una dinàmica perdedora, ”te crecen los enanos”.
Els primers deus minuts van ser esperpèntics. El Badalona va sortir com un tsunami i el Nàstic com en un partit de solters contra casats. S’ho miraven com si el partit no anés amb ells. I aleshores va arribar una falta de Rodríguez amb targeta groga inclosa. El xut de la mateixa, ja ho sabeu, rebota a la barrera i entra plorant a la porteria de Bernabé. Segurament és un gol que amb una dinàmica positiva no te’l fan.
Cinc minuts i ja anàvem perdent. Poc després va haver-hi un pal del Badalona que podia haver acabat amb el partit. Dit això, el Nàstic va reaccionar a través de tenir la pilota, però amb poca arribada a la porteria rival.
A finals de la primera part Pereira va rematar, a mode de killer, un remat de cap després d’una bona centrada de Pol Valentín. Tots dos van ser dels jugadors més destacats del partit.
Durant la segona part, tot sigui dit, va ser un monogràfic del Nàstic amb la pilota però tou i pobre en l’apartat ofensiu. No recordo grans interrupcions del porter del Badalona, el qual, per molts moments, semblava una possessió estèril.
La sensació, com en moments del partit amb l’Espanyol B, és la de que el Nàstic era molt superior…però el marcador era d’empat.
I amb això es va arribar a la recta final del partit. I quan menys s’ho esperava, el Badalona va marcar després de l’enèssima errada defensiva de la temporada.
Jo em vaig quedar glaçat; no sabia si era una broma de mal gust o no què. Però sí, el cuer, sense pràcticament fer res (10 minuts bons a la primera part i un golet al final en una jugada aïllada), s’emportava els punts davant, suposo, la sorpresa de la parròquia badalonina i, per descomptat, nastiquera.
Però el futbol és així, i no només el de Segona B; tenir la iniciativa del partit no et garanteix guanyar-lo. Els partits es guanyen, entre altres factors, a les àrees.
No és, ni de llarg, el pitjor partit en la era Bartolo…però el crèdit està més que esgotat. Penso que cal un canvi amb urgència, i això passa per l’anella més dèbil; o sigui, la banqueta.
Em sap greu, i fins i tot em dol, que no li hagin sortit bé les coses a Bartolo. Em mereix tots els respectes com a persona però a vegades les coses no surten malgrat que, possiblement, ha treballat força bé durant la setmana.
Dit això, el canvi hauria de ser imminent perquè hi ha elements de sobres per justificar la seva sortida. Jo crec que un entrenador d’un perfil similar amb una mica més de cartell pot encaixar perfectament per reconduir la situació. I quan dic reconduir és retornar, en forma de joc i resultats, la il·lusió a la parròquia grana.
Cal ser atractius en el joc i a la vegada contundents en atac. Que fàcil és dir-ho i que complex pot arribar a ser-ho.
A mi noms com el de Curro Torres em posen i crec que podrien donar un altre aire a l’equip.
Sergi Parés ha treballat amb diferents entrenadors i amb tots ha tingut bons resultats. Un projecte esportiu no ha d’estar supeditat a la continuïtat de l’entrenador/a i sí a la del director esportiu.
Veurem si a la Nova Creu Alta hi ha estrena d’un nou inquilí o bé continua la era Bartolo. Sigui com sigui, que tornem amb els tres punts no estaria gens malament pels ànims granes.
