Ahir Bernabé va fer unes declaracions afirmant que l’equip ha de deixar de pensar en l’objectiu de la temporada. Molts el van criticar i van titllar les paraules del capità de derrotistes. Altres el van aplaudir, en considerar que cal ser realistes i veient la situació actual repensar-se allò d’exigir-se el play-off. Hem de seguir sent ambiciosos i seguir somiant en una remuntada històrica dels tretze punts que separen avui dia el Nàstic de les places d’accés a la promoció o cal ser realistes i reenfocar l’objectiu de la temporada admetent el fracàs d’aquest inici i centrar-se en no caure a Tercera Divisió, el que seria la desgràcia més gran de la història recent del Nàstic.
M’agradaria recordar que som un dels equips amb més pressupost de la categoria, amb alguns dels jugadors millors valorats i que venim d’un descens, el que garanteix unes ajudes que l’any que ve ja no tindrem. Cal sempre ser ambiciosos, inclús en les pitjors situacions. El Nàstic té plantilla i recursos per, com a mínim, lluitar per a arribar a les places de promoció fins que sigui viable matemàticament, i em sembla que hauria de ser el mínim exigible al tercer equip amb un valor de plantilla més alt del grup (dades de Transfermarkt).
És evident que omplir-se la boca amb aquestes dades és inútil i que el que li cal al Nàstic és sumar de tres en tres com molt bé han afirmat tant Seligrat com el mateix Bernabé els últims dies. El diumenge el Nàstic té un partit clau davant l’Ejea. Una victòria podria significar un canvi al xip grana per oblidar-se de l’inici de temporada i començar de zero un nou objectiu. La temporada és llarga i tot just s’ha complert un quart de campionat, hi ha temps per tornar-nos a il·lusionar o tornar a la rutina dels últims anys.
Sincerament em sap molt de greu la destitució de Bartolo. Em vaig il·lusionar molt amb el seu projecte i amb la seva proposta, però no puc dir que estigui en desacord amb el seu cessament. Ho vaig comentar en l’article de la setmana passada; si bé el temps de Bartolo al club s’entenia com un projecte a llarg termini que calia deixar-lo madurar per a veure un creixement lent però continu, el nivell de l’equip era massa baix i el tècnic lleidatà no va saber trobar solucions vàlides per a fer funcionar a l’equip, i en aquest tipus de situacions un canvi d’entrenador sempre esdevé una forma fàcil i ràpida de, com a mínim, canviar la mentalitat d’un vestuari estancat. A més, no es pot dir que no s’hagi confiat en ell. Amb Bartolo s’ha estat pacient, però onze punts en tretze jornades és un balanç massa pobre. Del seu substiut, Toni Seligrat, no en puc parlar, ni l’he seguit massa ni conec gaire bé com juga. Només puc desitjar-li tota la sort del món, perquè la seva sort serà la nostra.
En fi, en la meva opinió el que necessita el Nàstic és guanyar, guanyar, guanyar i tornar a guanyar, com diria Luis Aragonés. Aquest cap de setmana al Nou Estadi, el que ve al Prat i d’aquí a dues setmanes un altre cop al Nou Estadi. Vull que el Nàstic se centri en el dia a dia i guanyi partit rere partit. Però si es pensen que per pensar en el dia a dia deixaré de fixar-m’he cada setmana en la distància de punts amb el play-off van ben equivocats. I si volen que deixi de considerar l’objectiu de l’equip la promoció per passar a ser-ho la permanència han begut oli. Han begut oli perquè no ho penso fer, perquè estic cansat de tres anys de tenir com a objectiu la permanència i perquè la plantilla grana (amb les seves mancances i deficiències) es va confeccionar per una altra cosa, una altra cosa que per mi, serà sempre l’objectiu exigible, fins que sigui impossible d’aconseguir.
