Llàstima! Diumenge no va arribar la tercera victòria consecutiva.
Com tothom comenta, vam sortir de l’estadi amb allò del sí però no; ‘sí’ per l’esforç de l’equip durant tot el partit i ‘no’ de com, per la rucada d’un jugador, es pot regalar un partit amb la manca de punts que tenim. Casum l’olla!
Sóc dels que crec que amb els onze al camp possiblement no perdrem, però com sempre, som l’equip amic dels desemparats. El Villarreal B portava un fotimer de partits sense sumar tres punts…tranquils! Aquí estem nosaltres, i apa! Un quart d’hora de partit, Bonilla s’autoexpulsa i s’ha acabat la història.
A la prèvia (una de les coses que més m’agraden d’anar al camp), petant la xerrada amb altres nastiquers, ens sorprenia alguna de les decisions que Seligrat havia pres per formar l’onze inicial. Ja en parlàvem a la columna de la setmana passada que, degut a les targetes i al fet que Javi Márquez estigués per jugar, obria tot un ventall d’opcions, i per a més inri l’auto expulsió de Bonilla encara va fer que l’encaix de peces fos més estrany.
A la prèvia molts apostàvem per Petcoff o Márquez dirigint la sala de màquines grana, però tots teníem clar que l’acompanyant era Viti, ja recuperat d’aquests pardals que semblava que li rondaven pel cap. Doncs apa! A la banqueta, xato! I puja a Goldar a la mitja, tornant a donar la titularitat al centre de la defensa a Perone que, per cert: si al brasiler normalment li cauen pals pertot arreu s’ha de reconèixer que diumenge va fer un bon partit.
Ja tenim defensa i mig camp aclarit. Passem al davant, on també saltava la llebre amb Lolo Plá, jugador que tots ens preguntem de què juga. I un Pol Ballesteros també titular, quedant clar que a aquest noi li trèiem més profit sortint a les segones parts, on la seva explosivitat és vital per trencar les defenses. Va acabar el partit fet caldo.
Pereira, la víctima de l’expulsió de Bonilla. Crec que si li vaig fotre pals a Bartolo de com va gestionar el debut del jove Cheikh a la pretemporada davant el Zaragoza, ara ho he de fer amb Seligrat. Si a algun jugador calia canviar per l’expulsió, aquest era a Lolo Plá.
Sí, era un partit per a reivindicar-se, feia temps que no era titular i tot el que vulgueu, però personalment era un partit per Pereira; mite al Villarreal, motivat a tope, on la seva veterania i joc “ratoner” podia fer molt de mal a un central com Carlos Blanco, que al Nàstic, pels motius que siguin, va passar sense pena ni glòria. De fet estic segur que molts aficionats no es van donar ni compte d’aquest fet.
Digueu-me sentimental, però és el que penso. De fet Pereira surt emprenyat com una mona i no seu ni a la banqueta, seu separat en un banc de la vora; i el joc de Lolo Plá durant el partit…en fi, va fer honor al seu cognom….Pla, pla: no va aportar res.
Després surt l’anarquia personificada al camp: Habran. I penses que en un rampell dels seus et pot solucionar el partit: un miratge. A tot això suma-li que a la darrera jugada, aquella del típic “si hem de palmar almenys que sigui matant”, tot el camp i el propi segon entrenador li diuen a Seligrat que Bernabé pugi a rematar la darrera jugada, i el míster contesta que “nasti de plasti”, quietet. No fos cas que ens facin el segon. Va home! No fotem!
Ja no entro en si havia de sortir Ferran Giner en lloc de Pol Valentín, o si Montero podia haver tingut opcions, o què passa amb Carreón (que ha desaparegut del mapa), o Thomas Amang, a qui més criteri tàctic que a Habran li hem vist. Podia haver tingut minuts Oliva? Si voleu parlem de l’àrbitre…Ai mare! En fi.
Total: setena derrota, i això al final és el que veiem a la classificació. Almenys seguim fora de la zona del descens. Qui no es consola és perquè no vol.
Tirant de positivisme em quedo amb l’esforç dels jugadors, cosa que feia temps que no vèiem, amb el bon partit que es casca Brugui, i com he comentat més amunt és de justícia remarcar la bona feina de Perone, segur en el tall i intentant rematar tot el que li venia dels llançaments a pilota aturada.
Proper partit davant un rival directe com l’Atlético Levante en un camp petit, on novament ens haurem de posar el mono de treball per intentar rascar els tres punts al més pur estil del dia del Prat. Un Atlético Levante que porta, en els darrers cinc partits, quatre derrotes i una victòria.
Recuperem a Pedro Martín i tenim a Javi Márquez amb una setmana més d’entrenament, el que pot fer que tingui ja més minuts. Tot això suposadament, ja que igual Seligrat tira d’un mig del camp destructor amb la parella Goldar–Viti i tornem al “patada a seguir” com el dia del Prat.
Bé, juguem com juguem, cal sumar els tres punts, obrir distància amb els del vagó de cua i intentar arribar, en aquestes darreres jornades de la primera volta, el més amunt possible. No tenim altra opció. Vinga família, a pels tres puntets!
Ens veiem el proper dimecres se’ns falta. Una abraçada a tots i a totes. Fins al final, força Nàstic!
Jaume, “nastiquer de comarques”.
