Un dels moments més importants en la història recent del Nàstic es va viure el 3 de juny del 2006, quan l’equip tarragoní va tornar a la Primera Divisió després de 56 anys del darrer cop.
Va ser a la jornada 40, a falta de dues per acabar la lliga. Aquella tarda, l’equip dirigit per Luis César necessitava un punt per assolir la fita contra un Xerez que ja no es jugava res. El partit va acabar 0-0 i els catalans tocaven el cel després d’un duel on els nervis van predominar per sobre del futbol.
Recreativo de Huelva i Levante van acompanyar als tarragonins a la màxima divisió del futbol espanyol.
Els jugadors van ser rebuts com a herois i les celebracions a la ciutat de Tarragona van aplegar un total de 40.000 persones, una bogeria de xifra tenint en compte la massa social grana.
Durant l’estiu, el club es va posar a treballar per adaptar tota la seva estructura a la nova categoria. Ho va fer esportivament i també a nivell d’infraestructura. Hi va haver un total de 17 altes, entre les que figuraven futbolistes importants com Albano Bizzarri, Ariza Makukula, Javier Portillo o Rubén Castro. Aquestes incorporacions van dotar de molta qualitat tècnica a l’equip, però trencaven la unitat i el bon grup humà que s’havia format en les temporades anteriors. Molts aficionats no van entendre les baixes de autèntics pilars com Diego Torres, Bolo o Lluís Codina.
A la vegada, es va construir la nova graderia de Preferent superior, que ampliava la capacitat del Nou Estadi dels 12.000 als 14.500 seients.
I el 27 d’agost del 2006 arribava una altra data esperada. La del debut. Aquell dia el Nàstic s’enfrontava a l’Espanyol a l’Estadi Olímpic de Montjuïc. En un partit on els granes van disposar de poques ocasions, Campano al minut 50 feia esclatar de bogeria als prop de 2.000 aficionats que van desplaçar-se fins a Barcelona.
La segona victòria va arribar a la jornada 14 enfront el Levante (2-1). Aquells tres punts van fer retornar certa esperança a uns aficionats que veien l’equip enfonsat a la classificació, amb només 8 punts. Malgrat això, l’Athletic de Bilbao marcava la permanència a 4 punts de distància.
A la setmana següent, el Nàstic viatjava a Donosti per enfrontar-se a un rival directe a la taula com ho era la Real Sociedad.
Aquella derrota va ser dolorosa a nivell anímic. Després de posar-se dos cops per davant en el marcador, els tarragonins van acabar caient per 3-2. Els granes queien a la última posició i la permanència s’allunyava en només una setmana a 6 punts.
L’inici de la segona volta va donar lloc a una nova victòria esperançadora, novament davant l’Espanyol al Nou Estadi. Cal tenir en compte que aquella mateixa temporada el conjunt perico va ser finalista de la UEFA, trofeu que va acabar perdent amb el Sevilla en la final disputada a Glasgow.
Els granes van apallissar literalment als blanc-i-blaus per 4-0 en una de les millors tardes que es recorden d’aquell any a Tarragona. Malgrat això, la distància amb quart per la cua (Celta de Vigo) ja era de 9 punts.
Els granes van reenganxar-se a l’esperança a la jornada 26, derrotant per la mínima al Sevilla (campió aquell any de la UEFA) al Nou Estadi. En la setmana anterior havien assaltat l’antic San Mamés, derrotant l’Athletic per 0-2 amb dianes de Portillo i Pinilla. Les dues úniques victòries consecutives aconseguides en tota aquella temporada van servir per retallar distàncies a 7 punts.
Malgrat tot, el final del somni va arribar a la jornada 36. Aquell dia el Nou Estadi rebia la visita de l’Atlético de Madrid. El Nàstic, virtualment descendit, necessitava sumar 9 punts en les darreres tres jornades. Fernando Torres, per partida doble, es va encarregar de certificar el que tothom temia des de feia setmanes.
La fi del somni el va escenificar el Barça en la darrera jornada. El destí va voler que els blaugranes fossin el darrer rival dels granes a Primera.
En una última jornada d’infart per Barça i Madrid, els dos equips arribaven a les jornada 38 empatats a 73 punts. El goal average va fer campió de lliga als blancs i va deixar sense efecte la golejada per 1-5 dels culés a Tarragona, en un partit on els aficionats i socis granes van poder acomiadar la soferta temporada amb la presència al Nou Estadi de jugadors de nivell mundial com Xavi, Ronaldinho, Puyol, Iniesta i Messi.
