Felip Ortiz Martínez (Lleida, 27/04/1977) és un dels porters més recordats pels aficionats granes arran de la seva aturada en aquell famós penal executat per Roberto Soldado al Nou Estadi durant el play-off d’ascens a Segona A de l’any 2004.
Format a les categories inferiors del Barça, va viure dues etapes amb la samarreta del Nàstic. També va jugar a l’Extremadura, el Salamanca i l’Orihuela. Posteriorment va formar part del cos tècnic de Vicente Moreno.
Abans que res, com estàs vivint aquesta situació excepcional que ha provocat la pandèmia del coronavirus?
La veritat que intentant ser positiu perquè els nens de casa no es posin més nerviosos del que la situació els fa estar. Personalment amb la preocupació que provoca la incertesa de les noticies, i com no, donant el recolzament a la gent que està ajudant a que aquesta situació vagi a millor. I també trist per les pèrdues de vides que segur que a tots ens ha tocat d’aprop. Per últim, professionalment, seguint fent treballs de futbol.
Es fa difícil conviure sense el futbol, no? I en el teu cas més, sense estar a prop de la gespa…
Es fa difícil perquè per mi el futbol és part de la meva vida des de fa 35 anys i ara de sobte tot s’atura. Però hem de ser conscients que el més important és la salut i ara el futbol passa a ser una mera anècdota.
Els nens acostumen a somiar en marcar gols. Què et va fer decidir a posar-te sota els tres pals?
Des de molt petit ja vaig tenir la inquietud de posar-me de porter. També hi va ajudar el meu germà gran; sempre jugàvem al carrer i sempre era jo el que intentava aturar els seus xuts.
La filosofia de joc dels nois criats a la pedrera del FC Barcelona és present en cadascun dels seus equips. En quina mesura ha influenciat això el teu joc tenint en compte la teva condició de porter?
Jo ja tenia una idea sobre la filosofia de jugar, però si que em va marcar molt l’estar 7 anys a Can Barça perquè aprens dels millors i també idees noves que no havia vist mai. Sense cap dubte això marca a l’hora de veure el futbol a dia d’avui.
El meu estil de porter també era molt de sortir amb la pilota jugada des de la porteria.
Arribes a Tarragona la temporada 2002/03, després de tres anys a Segona amb l’Extremadura. Com es produeix el teu fitxatge i què et va fer decantar pel Nàstic? Vas tenir altres ofertes?
L’últim partit de lliga va ser al camp del Nàstic, i allà em vaig enamorar. El camp ple, la gent animant…i va ser un partit en el que vaig jugar bastant bé. Al acabar la temporada tenia alguna oferta perquè aquell any vaig jugar tots els minuts de lliga.
Una de les ofertes era la del Nàstic; no era la millor econòmicament parlant, però per a mi era la que més m’agradava. Vaig decidir venir i no em vaig equivocar.
Des d’aquell descens, l’equip va necessitar dues temporades per recuperar la categoria a Segona A. Com vas viure la teva primera temporada al club tenint en compte que el Nàstic tenia com a objectiu un ascens que no es va poder assolir?
Va ser un any molt difícil. Vam canviar l’entrenador i mai vam acabar d’enganxar-nos als llocs capdavanters. També va ser molt clau la clausura del Nou Estadi; vam haver de jugar nou partits a fora de casa.
Es van sumar moltes traves però això també va servir per començar a formar un grup fort pel següent any.
I en aquest any que menciones et converteixes en un dels herois de l’ascens tan anhelat amb la famosa aturada a Roberto Soldado en un penal decisiu al play-off…
Va ser un any en el que es van fer les coses molt bé; començant pel president, que va fer un equip i va portar un entrenador amb la mateixa idea. Això va ajudar molt perquè també van arribar jugadors d’aquest perfil.
Pel que fa al penal, va ser una jugada que va marcar l’ascens. N’estic content, no tant per l’apartat personal sinó perquè vam merèixer pujar com a entitat. Al aturar-lo vaig ajudar a complir l’objectiu.
Tenies decidit cap a on et llençaries o vas decidir-ho segons abans del llançament?
Abans no teníem la sort de tenir els scoutings d’ara, que et diuen la possibilitat de per on poden llençar-te els penals. Sí que vaig veure que Soldado es posava molt recte a la pilota; després vaig intentar aguantar una mica i ho vaig intuir.
La temporada següent a Segona Divisió vas jugar només 14 partits, i al juny vas decidir marxar a Salamanca, on vas assolir el teu tercer ascens a la categoria de plata sent el porter titular.
Sí, vaig començar com a titular i després va jugar el Juanjo Valencia, amb qui tinc un molt bon record com a company. El míster va decidir canviar i ho has d’acceptar. Vaig marxar al Salamanca, on vaig tornar a trobar un entrenador molt semblant a Vinyals. Allà vaig passar un altre any magnífic, pujant de categoria i, a més, fent un futbol molt bonic.
Quatre temporades després, amb un breu pas per l’Orihuela, tornes a Tarragona amb el club a Segona A, però tampoc aconsegueixes consolidar-te a la porteria.
En la segona etapa, al arribar a Tarragona, sabia que el meu rol era diferent. Havia d’assumir la suplència i posar competència a la vegada.
A base d’esforç vaig poder aconseguir la titularitat amb César Ferrando, però un cop la tenia em vaig lesionar de l’esquena al tercer partit i vaig haver d’operar-me; aquell va ser, pràcticament, el meu comiat del Nàstic i del futbol professional.
D’aquella època també guardo molt bons records, sobretot amb els components de la plantilla i del cos tècnic.
Ja en la teva etapa com a entrenador de porters, has passat pel Nàstic, el Barça B i el Zhejiang Greentown, on vas estar cinc mesos abans de la destitució de Sergi Barjuan. Com va ser l’experiència a la lliga xinesa?
Tot molt positiu, començant per la meva etapa al Nàstic amb Vicente Moreno, al qual li tinc un gran respecte pel que m’ha ensenyat i per com va apostar per mi.
Al Barça, on hi vaig estar tres anys, va ser com una universitat; i a Xina una experiència molt xula amb el Sergi Barjuán, del qual també he pogut aprendre molt.
Tenir la sort de conèixer Xina amb el que més m’agrada, que és el futbol, és una sort.
Parlem del Nàstic actual. En què creus que s’ha fallat per no ser un equip competitiu des de l’inici de la temporada tot i ser el club amb més recursos econòmics del grup?
Vagi per davant que la Segona B és una categoria molt complicada; crec que es va optar per un model de joc clar, però els jugadors que hi havia no eren per jugar d’aquella manera.
Això provoca que als jugadors els costi més creure en aquella idea. Es volia jugar d’una manera i també es volien resultats al mateix temps, i això és difícil. A més, els jugadors també saben que el Nàstic és l’equip al que tots els rivals volen batre.
Dóna la sensació que s’ha perdut l’esperit familiar que tant havia caracteritzat a l’equip que va ascendir el 2004. O el que va pujar a Primera el 2006. O el de Vicente Moreno, del qual vas formar part com a entrenador de porters.
A la meva època hi havien referents significatius a Tarragona: Codina, Pinilla, Serrano, Álvaro… I la temporada que es va aconseguir l’ascens amb Vicente Moreno hi havia Xavi Molina, Varo, Xisco, Reina…això vol dir alguna cosa. Crec cada vegada més que és important aquest aspecte en la confecció d’una plantilla.
La manca d’estabilitat a la banqueta des de la marxa de Vicente Moreno és un dels factors que expliquen per què el club es troba novament a Segona B.
L’estabilitat la donen els resultats. Si a més hi sumes la urgència que té un club com el Nàstic per pujar, això fa que hi hagi tants entrenadors destituits.
Amb l’arribada de Toni Seligrat i els reforços d’hivern s’havia aconseguit estabilitat en els resultats i sortir del descens. Una petita esperança per al futur?
Els resultats han canviat i això és una alegria per a tothom. Seligrat té molta experiencia a la categoria i això s’ha notat a la hora de ser efectiu.
Sense comptar-te a tu, quin seria el teu top 3 de porters que han passat pel Nàstic?
Vicente Amigó, Manolo Reina i Tomeu Nadal.
I ja per acabar, voldries donar algun missatge a la parròquia grana?
Que segueixin animant com sempre ho fan i que segueixin sent com són, encara que estiguem a Segona B. Com a ex jugador puc dir que el recolzament que sempre han donat als jugadors es nota des de dins del camp.
