M’he pres uns dies per digerir la derrota al Johan Cruyff. Just després del xiulet final tots teníem ganes de parlar només d’una cosa, però si deixes passar el temps comences a veure les coses amb més perspectiva. Cal tenir sempre present que la injustícia forma part del futbol, i més del futbol sense videoarbitratge (i amb ell també segons el que s’ha vist fins ara).
El Nàstic va perdre, contra un rival directe i en una lliga de només vint jornades, on cada derrota penalitza encara més de l’habitual, però, tot i això es poden treure conclusions positives del partit. El filial blaugrana és un dels rivals més potents que tenim, especialment en atac, i gairebé no va generar oportunitats clares de perill. En defensa, els homes de Joma -en absència de Seligrat– es van protegir els uns als altres, amb un treball defensiu dels atacants realment impagable.
No recordo que ni Konrad de la Fuente, una de les sensacions a la pretemporada del primer equip del Barça, ni Gustavo Maia, que va costar gairebé el mateix que el pressupost sencer del Nàstic, ni cap dels seus companys inquietessin la porteria de Wilfred en excés. L’únic gol de l’equip de García Pimienta va arribar per un error incomprensible d’un porter veterà com l’andalús, però bé, són coses del futbol.
Tanmateix en atac, l’equip va ser innocent. Vam tenir alguna ocasió clara, però ens costa moltíssim proposar i generar oportunitats reals de gol, potser perquè els nostres atacants estaven més pendents de l’esquena que de la porteria rival. Falta ser una mica més vius i amb aquella espurna per marcar gols quan ningú s’ho espera. Opino que Amang pot genuïnament ser un futbolista clau, com a titular o revulsiu, les seves condicions el fan únic, és perillosíssim cada vegada que surt al camp. Bé, del penal crec que no cal dir res, el vam veure tots menys el senyor col·legiat.
Del partit de Llagostera no puc parlar, no el vaig veure amb tranquil·litat, però és important que l’equip aprengui a gestionar els mals resultats. Aquest ha estat un dels grans mals del Nàstic les últimes temporades. Dues derrotes consecutives i l’equip ja està enfonsat i sense capacitat de reacció, entra la cagalera i tot són nervis i fantasmes del passat. Cal que els jugadors aprenguin que la derrota forma part del joc, i seguir afrontant els següents partits amb optimisme. Sembla que ja estiguem en crisi per perdre un partit de lliga i un de Copa Federació. Sí, el partit contra el Badalona és un partit important però no, no val a dir que ja és la primera final, estem a la segona jornada!
Tranquil·litat, seguim tenint un equipàs i un entrenador que sap molt bé el que fa. Jo almenys em mantinc al vaixell, hi confio, crec que serà un any memorable i per fi, positiu. Tenim arguments per creure-hi. De perdre a la Copa Federació em preocupa més haver jugat 120 minuts un dijous que qualsevol altra cosa, tot i que al Llagostera m’agradaria fotre-li 15 gols cada partit, i més en aquell camp.
Res, passar pàgina, aprendre dels errors i a guanyar al Badalona, que és el que toca. Només em queda comentar alguns comentaris de la televisió pública catalana, però això ja millor ho deixarem per un altre dia.
