Quan pensàvem que la victòria contra l’Andorra no era més que una utopía, arriben els jugadors i ens regalen un 5-0 contra un Hospitalet que va anar de més a menys. L’equip barceloní arribava com a líder, però els granes no els van témer i els van plantar cara des del minut 1 fins al 93, quan van estar a punt de marcar el sisè.
Va ser un partit ple de noms propis, però si hagués de donar un premi al millor jugador del partit se’ns dubte se l’emportaria Fran Carbià, que tancaria el seu magnífic partit marcant el 3-0. El tarragoní va disputar uns 77 minuts de bogeria absoluta; estava a tots llocs, sempre ben posicionat i tractant la pilota com si la portés enganxada al peu. Ja va avisar del que ens esperaria amb un xut potent des de la frontal només al minut 10.
Qui podria lluitar per aquest fictici premi seria el mallorquí Fullana, director d’orquestra d’un Nàstic que ens va mostrar la seva millor obra dels últims anys. El migcampista s’està convertint en el fitxatge estrella del mercat d’estiu i en titular indiscutible.
La línia d’atac torna a demanar a Pedro Martín com el punta titular, que va marcar només quatre minuts després de sortir al camp a la segona meitat. Roger Brugué va tornar a demostrar ser el millor jugador de la plantilla de lluny, agradant-se i creixent-se més a cada minut que passava.
Vam veure un Nàstic que es va mostrar molt fort en defensa amb el mur Trilles-Quintanilla i un Joan Oriol impecable per banda esquerra, i un Nàstic molt efectiu i precís en atac. Des d’aquí espero que les molèsties de Marc Trilles al final del partit quedin en res i pugui estar disponible pel partit de diumenge.
Em declaro fan incondicional del duo per banda que formen els Pol. Pol Ballesteros i Pol Domingo van tornar a trepitjar fort i a fer-se notar els pocs minuts que van tindre connectant d’una manera increïble per la banda dreta.
També vam poder gaudir dels primers minuts oficials del luxemburguès Lucas Prudhomme. L’internacional sub-21 va convèncer a la directiva i al cos tècnic, però no va ser fins diumenge que va poder debutar oficialment amb l’equip. Va deixar bones sensacions i un toc ràpid de pilota.
El partit també va estar marcat per la visita de l’històric samurai del Nàstic. Marcos de la Espada tornava a trepitjar la gespa d’un Nou Estadi que s’hagués ficat dempeus per ovacionar-lo si les condicions ho haguessin permès. Sempre és bonic tornar a veure a qui tant feliços ens van fer anys enrere i Tarragona sempre serà casa seva. Tot i això, va passar molt desapercebut en els 45 minuts que va jugar, mostrant-se molt tímid en les poques ocasions d’atac que va tenir l’Hospi.
Que aquest partit serveixi per deixar clar que si es vol es pot, que podem fer coses molt grans aquesta temporada, que cada partit és una final i cada error pot ser primordial. Ens esperen dos partits molt importants en els quals la rivalitat és un punt extra de motivació, i jo confio plena i cegament en aquest equip. Per fi veiem una pinya, tots a una, un equip unit per un mateix objectiu, jugadors que gaudeixen i defensen aquest escut com es mereix. Poc a poc ens han demostrat que son capaços de molt; així ho veiem reflectit a la classificació, sent líders amb només una derrota.
Estem a quatre partits per acabar la primera volta i la temporada està anant de menys a més. Tant de bo celebrem una victòria més aquest diumenge. Ja ens va tocant una alegria i podria ser aquest any, per tant es permet somiar. I com va dir Javier “Chicharito” Hernández en una entrevista: “Imaginemos cosas chingonas, carajo!”.
