5 punts més sumaria el Nàstic si no hagués estat greument perjudicat pels àrbitres aquesta temporada. Seria líder en solitari a quatre punts de l’Hospitalet, una posició difícilment millorable i molt dominant. És una llàstima, perquè l’equip mereix els resultats que se li han negat, però cal acceptar que al futbol hi participa la injustícia i, després de denunciar el maltractament que estem patint, continuar lluitant a la nostra.
Però cal quedar-nos amb el positiu, i en aquest cas, tenim moltes raons per a estar satisfets. L’equip es va mostrar molt superior a un dels equips més forts de la categoria, a casa seva. El Nàstic va superar al Lleida en totes les fases del joc i només, un regal entre Albarrán i Wilfred, i una baixada de sucre d’Alpha dins l’àrea, que l’àrbitre, no sé segons quin criteri, va considerar penal, van acabar per prendre dos punts al Nàstic.
El Lleida pràcticament no es va acostar a la porteria grana. Només una rematada amb la mà de Diana, que va donar al travesser, va inquietar a Wilfred. Òbviament l’àrbitre no va veure que Diana havia rematat amb la mà, i si la pilota hagués acabat dins la porteria grana, també haguera pujat al marcador. En canvi, pel Nàstic, tant Carbià, com Fausto Tienza com Pol Ballesteros, van tenir oportunitats clares que podrien haver augmentat l’avantatja grana, però no van encertar en el remat.
També és just destacar el rendiment de Joan Oriol, per mi, un dels millors fixatges dels últims anys. Per dues raons; la primera i més obvia, hem fitxat a la reencarnació de Roberto Carlos, i la segona perquè ens ha permès descobrir a la versió d’interior de Javi Bonilla, tot i que al Camp d’Esports Seligrat no ens va donar el gust de veure la seva cama esquerra des de l’inici.
Tornant a Joan Oriol, diumenge va fer un partit per ensenyar a les escoles de futbol. Quina potència, velocitat i seguretat! El primer gol amb una fuetada des de llarga distància que no va veure Puiggròs. Va convertir la típica ‘acabar jugada’ en un gol preciós, com ja va fer fa cinc anys Jordi Calavera. I al segon gol, surt al contraatac més ràpid que ningú i, quan veu que la defensa només es preocupa de tallar la passada al mig i li deixen espai pel tir, engalta la pilota amb tota la ràbia del món i afusella per a marcar el segon gol. De traca!
Amb tres jornades per acabar la primera volta d’aquest subgrup, el Nàstic fa molt bona pinta i, tant de bo, aquest sigui any d’ascens tal com va dir Brugui el dimecres al Sempre Nàstic de Tarragona Ràdio. L’equip és prou fort per a somiar-hi, i seria una bona manera de fer justícia al maltractament arbitral que estem patint. Però això és molt llarg, tot just comença i encara queda molt camí per recórrer, en cap cas ens podem relaxar per molt bon equip que tinguem. Ni tan sols la primera plaça del subgrup assegura res, així que calma, seny i sobretot ‘collons’, d’aquesta manera aconseguirem tot el que ens proposem, perquè de qualitat en sobra.
