Onze jornades s’han disputat ja del campionat de lliga. El Nàstic ha estat líder en la majoria d’aquestes onze, però segueix jugant finals cada cap de setmana. I es pot fer pesat i repetitiu dir cada setmana que el pròxim partit és clau, però és el que exigeix aquesta carrera a l’esprint que anomenen subgrup A del grup tres de Segona Divisió B.
El format del campionat és difícil d’entendre, però l’essència sempre serà la mateixa: guanyar, guanyar, guanyar i tornar a guanyar, que deia aquell. Les diferències són mínimes, els resultats impredictibles i els partits, autèntiques guerres. Cada metre de camp es guanya suant sang, cada gol exigeix molt esforç i cada errada és penalitzada per qualsevol rival.
En aquest context, el Nàstic s’ha convertit en l’equip a batre al grup. Però ni la facilitat golejadora de l’equip (el més prolífic dels 102 que conformen la categoria), ni la solvència defensiva, ni la capacitat física, són les més valuoses virtuts d’aquest Nàstic, sinó la competitivitat. La capacitat de competir en qualsevol partit sense importar les circumstàncies.
Els homes de Seligrat encara no han aconseguit sumar tres punts a domicili però això no genera sensació de preocupació, perquè l’equip transmet la confiança que tard o d’hora ha d’arribar. Tant al Prat com a Lleida la sensació va ser que s’hauria d’haver vençut, però algunes errades, pròpies o alienes, van arravatar-nos els tres punts.
Les diferències al grup són mínimes: l’Hospitalet és el sisè classificat del grup amb setze punts a només quatre del Nàstic, però tanmateix, l’equip de Seligrat em transmet tanta seguretat que no em preocupa. Mentre el Nàstic segueixi al nivell actual no cal preocupar-se per la resta. Les diferències classificatòries són mínimes, però el Nàstic fa la sensació d’estar un esglaó per sobre dels seus rivals.
Un altre dels factors claus d’aquest Nàstic és saber patir. Tan quan el marcador és favorable com quan no ho és. Hem vist a l’equip remuntar als últims minuts, defensar un resultat o aprofitar les segones parts per pujar una marxa i liquidar al rival.
Contra el Barça B, uns primers vint minuts pletòrics van ser suficient per a passar els següents setanta gestionant el resultat. I sí, els nastiquers vam patir igualment, coses de l’experiència, però l’equip va defensar molt bé el resultat i, tot i la qualitat blaugrana, als de García Pimienta els va costar sang, suor i llàgrimes generar ocasions clares tot i el monopoli de la pilota (també podríem agrair a Ter Stegen que alguns dels millors futbolistes culers fossin a Sevilla).
Demà toca la gran signatura pendent de l’equip. No només per ser un partit fora de casa, sinó perquè es disputarà en un camp de gespa artificial, una superfície on als jugadors granes els costa més jugar, ja que estan acostumats a la gespa natural. El Badalona vendrà la seva pell molt cara; els escapolats estan realitzant una gran temporada i vénen de vèncer a l’Hospitalet a domicili, però el Nàstic també arriba en un gran moment després de doblegar a un dels seus principals perseguidors en una exhibició.
La Copa del Rei, que s’està disputant aquestes setmanes, està deixant de manifest el gran nivell de la Segona Divisió B, amb alguns equips modestos eliminant als grans clubs del futbol espanyol o posant-los les coses molt difícils amb grandíssimes actuacions individuals dels futbolistes. Un indicador més del gran mèrit que té la temporada del Nàstic, que comparteix grup amb el Cornellà i l’Alcoyano.
Veurem quin onze titular disposa demà Seligrat. Últimament costa més veure a Bonilla i Fullana compartint el mig del camp, i em sembla que a Badalona tot continuarà així. En un camp petit i de gespa artificial, la brega i agressivitat de Fausto pot resultar clau per imposar-se als escapolats i Seligrat podria apostar per l’extremeny. En atac cada setmana un jugador diferent reivindica la seva candidatura a la titularitat amb gols i bon joc, però, tot i la gran actuació de Carbià, crec que a Badalona Pedro podria tornar a entrar des de l’extrem per a fer valdre el seu poder aeri.
