A vegades ser del Nàstic pot sortir bastant car, el club hauria de pagar, com a mínim, una visita al cardiòleg per temporada…quin patiment de partit fins a l’últim segon!
Ens vam trobar el que esperàvem: un Badalona amb intenció de complicar la visita grana. El conjunt escapulat no va donar marge de tranquil·litat en cap instant, es van fer molt forts en defensa i van dominar la possessió durant tot el partit. Una pressió constant que va obligar el Nàstic a jugar a un ritme més ràpid, el qual va suposar més errades i menys domini del joc.
Seligrat ens va sorprendre a tots amb el debut de José Suárez. El porter asturià s’oficialitzava com a nou porter grana tot just fa una setmana i només havia completat cinc sessions d’entrenament. Les suficients, segons l’entrenador, per deixar a Gonzi a la banqueta. Sincerament, no entenc què li falta a Gonzi que no li agrada a Seligrat, quan el jove pamplonès ha jugat sempre ha deixat actuacions correctes. Em va semblar molt precipitada la titularitat de Suárez, més tenint en compte que portava unes dues o tres temporades sense jugar ni un minut i només una setmana a Tarragona. Bé, tampoc va fer un mal partit, però sí que vam poder veure molta inseguretat del porter en algunes sortides.
Va ser un partit molt incòmode pel Nàstic, els laterals Albarrán i Joan Oriol no van tenir opció d’atacar per banda, un Badalona molt obert i intens els forçava a mantenir la posició en línia defensiva. Una línia que tornava a comptar amb Trilles i Quintanilla a l’eix central.
Com he dit abans, el Nàstic portava un joc de pilota molt ràpid, Fullana no va ser capaç d’imposar la calma de sempre i semblava que als grana els hi cremava la pilota als peus. Va ser un petit déjà-vu de partits i temporades anteriors on res sortia bé. Va ser un Nàstic totalment diferent del vist la setmana anterior contra el Barça B.
Tot i això, un remat de cap esplèndid de Pedro en un córner picat per Joel Lasso al minut 89 ens donava la primera victòria fora de casa de la temporada. Una derrota i tres empats ens havien privat de sumar els tres punts a domicili en tot el que portàvem jugat i per fi es va trencar la ratxa. Cal remarcar que aquest remat va ser el primer tir a porta del Nàstic en tota la segona part.
Aquest cop la sort ens va somriure i vam sortir guanyadors d’un partit que, en la meva opinió, no mereixíem guanyar. I així és, igual que en altres que sí mereixíem ens han acabat empatant als últims minuts, aquest que l’empat semblava el més just el vam acabar guanyant. Què hi farem, coses del futbol. Aprofitem-ho i celebrem-ho.
Per acabar, la imatge del partit i de com està anant la temporada és una foto publicada a l’Instagram del club on veiem jugadors, tant suplents com de camp, i cos tècnic abraçats celebrant el gol. Ja ho diuen: la unió fa la força. La clau d’aquest Nàstic és la petita família que han creat i això després es veu reflectit tant al camp com als resultats. Salvant les distàncies, em recorda bastant a la plantilla de la temporada 2014-15: la del retorn. Qui sap si això pot significar quelcom, però de totes formes hi vaig a mort amb ells, acabi com acabi la temporada.
Encara queda molt pel desenllaç d’aquesta bonica història que estem vivint els aficionats granes. Dues victòries en els dos partits d’aquesta segona volta ens van mantenint dalt de tot. En queden vuit, després d’aquests la resta ja es veurà. Mentrestant: treball, esforç i sacrifici, que diumenge toca visitar terres gironines per enfrontar un Olot situat a la zona baixa de la classificació, ja sabem que no hi ha rival difícil i que la confiança pot ser molt traidora. Només podem pensar en seguir guanyant, o mínim puntuar, també fora de casa.
Queda clar que, amb el viscut al partit davant el Badalona recentment, tant per alegries com per ensurts: ser del Nàstic no està pagat, però que bonic és ser-ho.
