El partit d’ahir no era un partit més, era un partit que havíem de guanyar sí o sí per poder pujar a Andorra tranquils, però va arribar el Prat al Nou Estadi i la seva forta pressió, les baixes per lesions, la Covid-19 i un Nàstic perdut van fer que l’empat fos inclús una bona notícia. I això que a mi no m’agrada celebrar els repartiments de punts…
Vam veure probablement el pitjor Nàstic de la temporada, almenys ofensivament. Un Prat molt tancat va limitar molt l’arribada dels granes que, més enllà del penal marcat per Bonilla, no van crear gaires ocasions, molt semblant a la visita a Badalona.
Jugàvem un partit tocats pel virus, que suficient ens ha afectat ja a tots en general, per primer cop en la temporada. Cinc baixes entre lesions, contagiats i contactes estrets van fer moure la plantilla a Seligrat, tot i que menys del que ens pensàvem en un primer moment. Vaig trobar a faltar a Ribelles al mig, tot s’ha de dir; però molt bon treball de Fausto Tienza i Fullana, que estan a un molt bon nivell, sobretot l’extremeny.
La línia d’atac va ser un autèntic caos: Oliva ho va perdre tot i més, Pedro segueix jugant a banda qui sap per què, Brugui bastant absent pel que ens té acostumats, Seligrat treu als dos “9” que tenim, a la vegada, per donar entrada a Lasso i Pol Ballesteros: el segon va acabar el partit tocat i espero que no sigui res greu. Per acabar entra al camp Amang i, mentrestant, Guillem Jaime, que pot jugar d’extrem i era titular a 2ªA amb el Castellón fins a l’arribada del seu nou entrenador, assegut a la banqueta veient com tot anava de mal en pitjor. Partit per oblidar.
Remarcant algun nom propi no vull deixar passar per alt el que està passant amb Gerard Oliva; porta dos partits molt fora, sense crear perill, perdent moltes pilotes, poc àgil amb la pilota als peus…Em sap greu per ell, però no està per ser el davanter titular d’un Nàstic que aspira a tot el que pot aquesta temporada. Sense gols no es guanyen partits i aquesta és la feina principal d’un punta. Potser va sent hora de guardar la metralleta i donar més oportunitats a Pedro Martín per lluir-se com el davanter centre que és.
Per tirar més llenya al foc ahir vam patir la molt coneguda “llei de l’ex”. El gol de l’AE Prat va ser obra de Sergio “Chino” Montero. El jugador arribat al conjunt pota blava directament del filial grana va rematar una pilota amb el cap superant en altura a Carlos Albarrán, i Suárez no va poder fer res per impedir que la pilota acabés dins la xarxa. Va ser de les poques ocasions que va tenir el Prat; en defensa el Nàstic també es va mostrar molt sòlid i no va donar gaires esperances als pratencs.
La cosa se’ns comença a complicar: el següent rival és el FC Andorra al Principat, de visitants de nou. Se’ns dubte és el rival més dur ara mateix: no perden des de la seva visita al Nou Estadi en aquella boja remontada, van segons amb dos punts menys i un partit ajornat encara per jugar. La seva victòria a l’estadi Johan Cruyff davant el Barça B va fer que el nostre empat fos més desastrós. S’ha d’anar a Andorra a guanyar, no es poden contemplar més opcions.
Ja no es tracta de quedar líder del subgrup, al final quedant segon o tercer també tens la possibilitat de jugar el play off d’ascens a Segona Divisió. Del que es tracta és de mantenir la mínima distància possible amb el líder general del grup, que a hores d’ara segueix sent l’Ibiza, i marcar els màxims gols possibles.
Si realment volem pujar a Segona i saltar-nos la 1ª RFEF ens hem d’espavilar i no confiar-nos amb qualsevol equip. Ja hem vist com Prat i Olot, els dos cuers del subgrup, ens han complicat els partits més que rivals directes. Tots els equips es juguen molt i cap està per perdre el temps, però si alguna cosa fa destacar al Nàstic és que inclús en els pitjors partits som capaços de puntuar.
Ens espera una setmana molt important per preparar al màxim el partit de dissabte. Si seguim líders no és per qüestió de sort sinó per treball, esforç i constància. Seguim demostrant que podem amb tot i més, però sempre tocant de peus a terra. Seguim fins al final!
