No m’amago: porto esperant poder titular l’article d’aquesta manera des del partit d’anada. No només els jugadors tenien una espineta clavada d’aquell 2-2 al Camp d’Esports. Ens retrobem amb la victòria després de tres partits i ens apropem a la cada cop més a la 2ªB Pro.
El partit va començar com el de l’última visita del Barça B al Nou Estadi: minut 1, córner favorable al Nàstic i gol de Fran Carbià. Si algú es va despistar i es va connectar una mica tard al partit, es va quedar amb ganes de cantar-lo. Que important és Carbià a la plantilla; és d’aquells jugadors que sempre voldria tenir al meu equip. Mai es rendeix, ho lluita tot i acaba els partits quasi arrossegant-se per l’esforç bestial que fa. Pocs minuts està tenint per tants que es mereix.
És cert que alguns encara estan demanant un suposat fora de joc en la jugada del gol, però miris la jugada com la miris es veu com Chavero trenca el fora de joc quan la pilota surt del peu de Tienza. Qui no ho vol veure és perquè no li interessa, però després de tot no són els més indicats per queixar-se.
La primera part no va anar més enllà; tots dos equips van tenir algunes oportunitats, però sense ocasionar gaire perill. A grans trets va ser un partit entretingut, tot i que jo esperava alguna cosa més.
La segona part va servir per donar minuts a Francesc Fullana i a Joel Lasso substituint a Tienza i Pedro respectivament. Un Pedro que va passar bastant desapercebut durant el temps que va estar dins del terreny de joc. No em cansaré de dir-ho: Pedro es mereix una mínima oportunitat per jugar de davanter centre. L’entrada de Fullana va aportar, com sempre, calma i pausa al joc del Nàstic; a vegades és molt necessari saber parar i no anar amb tantes presses.
Seligrat va rotar també a Joan Oriol, Fran Carbià i Javi Bonilla per donar entrada a Pol Domingo, que passaria al lateral esquerre, Pol Ballesteros i Javi Ribelles. És increïble el fons d’armari que tenim i la plantilla tan completa que fa temps no vèiem.
Poc després de començar la segona meitat vam estar a no res de cantar el que hauria estat un golàs d’Albarrán de tir directe, però Pau Torres va reaccionar bé i va ser capaç d’evitar que el míssil del badaloní acabés dins la xarxa. No fa falta dir que tenint a Fullana i a Bonilla també preparats per xutar em va sorprendre que fos el lateral qui s’encarregués de llençar la falta. Segueixo pensant que Albarrán està en un molt bon moment i ja no dubto tant allò de “tenim el millor lateral dret de la categoria”, almenys ho és del nostre subgrup que ja és un punt molt a favor.
La segona polèmica del partit va arribar al minut 70 amb un penal. De primeres no m’ho va semblar, però veient la jugada repetida uns quants cops és un penal bastant clar. Malauradament Bonilla el va errar, o sense treure mèrits: Pau el va aturar. Hagués estat un gol que ens hagués donat molta més confiança de cara als últims minuts de partit i ens hagués permès respirar una mica més tranquils.
La jugada més perillosa del Lleida va arribar durant els últims minuts de partit: Raúl González va rebre una pilota a la zona del punt de penal i, entre que va xutar malament perquè Albarrán el va molestar i que Suárez va estar molt correcte, la jugada per sort va acabar només en un ensurt pels aficionats granes.
Qui està deixant molt bon sabor de boca és el porter provinent del Girona. José Aurelio Suárez només ha encaixat dos gols en els sis partits que ha disputat amb la samarreta grana. El “Chino” Montero i Kike Saveiro han estat els únics capaços d’introduir la pilota a la xarxa defensada pel porter asturià. Va començar amb dubtes, cosa molt normal després d’estar dues temporades sense jugar un partit, però a poc a poc ha anat guanyant seguretat i confiança. Entre ell i Gonzi tenim la porteria ben assegurada, tant de bo, per molt temps.
Mirant la classificació podem veure que seguim líders, guanyant distància amb l’Andorra (que van perdre contra el Badalona) i amb un partit menys que ells; som l’equip més golejador i menys golejat del subgrup i en una hipotètica lligueta a la 2a fase seríem segons darrere de l’Ibiza que ens porta 4 punts de distància. Gens malament, això ho hauria signat a principi de temporada i amb els ulls tancats.
Molt importat: seguim sense perdre i seguim puntuant. Sumant un punt més ja seríem sí o sí equip de la 2ªB Pro, o 1ª RFEF, i consolidaríem el primer ascens de la temporada. Per poder arribar aquí encara hem de jugar tres partits més, tres finals: Llagostera, Espanyol B i Cornellà. Sabem que molts equips es juguen, probablement, molt més que nosaltres i sortiran amb tot i més per aconseguir les victòries.
Que els ànims i la confiança segueixin pels núvols. Volem veure molts més cops l’abraçada grupal que vam poder gaudir ahir al final del partit. Més que un equip semblen un grup d’amics, una família, i això diu molt de com està anant la temporada. Ho tenim a tocar. Seguim gloriós, seguim i celebrem!
