Moltes coses per millorar

On està el Nàstic que ho guanyava tot inclús quan menys ho mereixia? Dels últims 6 partits només se n’ha guanyat 1, davant l’Espanyol B, se n’han perdut tres i se n’han empatat dos. Sembla que s’està tirant per terra la feina realitzada fins ara i que la temporada de somni està tornant a la realitat a la qual ens tenien acostumats, per sort només és per resultats i no per joc, sinó ja sí que seria desesperant.

En aquesta segona fase, on cada punt és importantíssim, només hem sumat 2 de 9 possibles. Ahir, diumenge, vam perdre el partit més important d’aquesta fase i si la setmana passada pujàvem a la segona posició tot i empatar, ara baixem a la quarta. Un Ibiza, líder del subgrup B, va acabar guanyant el partit sense fer absolutament res i aprofitant, amb sort, l’única arribada a la porteria grana.

És una barreja entre impotència i decepció. Veiem, o almenys jo, un Nàstic que sap a què juga i que ja no va amb la mateixa pressa que abans, que sap relaxar el joc sense que es relaxin els jugadors, però que no acaba de rematar la feina. No entenc què passa a la línia d’atac i no entenc per què segueix sortint Gerard Oliva de titular. No marquem gol ni a l’arc de Sant Martí i és dur veure com s’escapen punts per no saber finalitzar les jugades. Són moltes les males decisions que es poden veure durant el partit. Un exemple ben clar és Bonilla: capaç de xutar des del mig del camp en veure al porter una mica avançat, però jugar en curt una falta a la frontal de l’àrea i bastant ben col·locada per fer un bon tir directe col·locat, que tots coneixem el seu guant al peu.

Sembla que anem en caiguda lliure, de mal en pitjor. A favor de l’equip diré que el partit contra l’Ibiza va ser, a parer meu, el millor dels tres de la segona fase, però poc més. Em va agradar especialment Pol Domingo, tenim central per anys i més que capaç per ser ja titular a l’onze inicial. Tant de bo Seligrat li doni minuts inclús quan disposi de tots els centrals, però ja sabem que el míster té els seus “intocables” i les seves alineacions molt poc sorprenents.

Amb això vull fer una crítica als plantejaments de Seligrat de cara a les alineacions i als canvis. Ja ho vaig dir fa unes setmanes i ho repeteixo ara: de què ens van servir les incorporacions al mercat d’hivern si no se’ls hi dóna minuts? Ens arriba cedit un noi de la ciutat que brillava al Barça B i prové d’un equip de Segona Divisió, on va fer acte de presència a la meitat de partits de lliga que es van jugar abans de venir a Tarragona, i aquí tan sols porta jugats 79 minuts de 900 possibles, Guillem Jaime es mereix moltes més oportunitats, ja sigui al lateral, per un Albarrán que ha anat a molt millor, o a l’extrem… que a més a més pot jugar a les dues posicions! Andrei Lupu també es veu afectat amb aquestes decisions de Seligrat: el romanès només ha jugat 18 minuts de 630 possibles. Si tenim a Pedro a la banqueta i un Gerard Oliva amb la metralleta espatllada (quatre mesos sense marcar) com a davanter titular, quina necessitat es tenia d’incorporar un altre davanter centre si ni tan sols es compta amb ell? Realment començo a dubtar entre si no entenc a Seligrat per no fer-los jugar o al club per incorporar-los a la plantilla si no feien falta.

Potser dic una bestiesa ara, però si amb el que hi ha al camp i amb els que entren sempre des de la banqueta no és suficient, potser va sent hora de donar rodatge a altres com Ribelles, per exemple, al mig del camp. El valencià ha deixat molt bones actuacions cada cop que ha jugat, però porta ja tres partits sense disputar ni un minut.

Això de les alineacions i els minuts de joc de cada jugador són coses que només pot solucionar Toni Seligrat, nosaltres mentrestant només podem aplaudir (o no) les seves decisions. El que està clar és que hi ha coses a millorar i ara tenim per davant tres finals (importants no, importantíssimes) per fer-ho.

Segueixo confiant i hi confiaré fins a l’últim segon d’aquesta temporada, aquests jugadors (malgrat que també els pugui arribar a criticar) ens han fet tornar a creure que tot és possible i que podem estar molt orgullosos del Club Gimnàstic de Tarragona. Se’ns ha complicat tot moltíssim i s’han de guanyar els tres partits restants, no ens podem conformar amb la quarta posició i poder entrar al play-off sent els millors quarts després de la fantàstica primera fase que vam gaudir. Ara més que mai anem a mort i fins al final!