Diuen que amb el pas dels dies la cosa es refreda. Doncs dec ser l’excepció que confirma la regla, perquè a cada dia que passa, i penso en el partit de diumenge, l’emprenyada puja de nivell. Sols ens feia falta un puntet: un i res més, rellamp! Doncs res, golejada i cap a casa amb una cara de ruc que fa por.
Des d’aquesta columna ho anàvem recordant cada jornada que passava; des de “Can Lladre” (ni oblit ni perdó) l’equip anava de baixada, li faltava una marxeta més, tenia un joc previsible, sense segones opcions si venien mal dades, bastant pla a nivell tàctic, on gairebé sempre els canvis arribaven tard i malament. Que Seligrat ha sabut treure suc d’aquest equip? No fotem!
Que li preguntin a Pedro (encaparrat a fer-lo jugar d’extrem), a Guillem-Jaime (que encara no sap per què coi va venir al Nàstic) o al mateix Lupu (que flipa quan el treuen als darrers minuts i escolta com l’afició l’anima), per posar alguns exemples.
Com ha cremat a Gerard Oliva, on un descans en alguna jornada li hagués anat bé per tornar amb més força. I l’ha fet jugar sí o sí, aconseguint que sigui el jugador més assenyalat durant la temporada per l’afició. I què dir d’Albarrán (l’altra nineta dels seus ulls): jugadors que semblaven tenir “permís papal” encara que anessin tortes.
Treure a Amang al camp? A què coi juguem? Siguem seriosos, òndia! El tema de provocar la targeta groga de Brugui sembla un acudit del gran Eugenio. Brugui no feia més que, sense jugar, anar col·leccionant targetes vermelles; de fet va entrar a la segona fase encara amb la groga que li faltava. Mare meva, quin desgavell!
Crec que era una oportunitat brutal (amb l’equip que tenia Seligrat) per triomfar i l’ha desaprofitat. Rodes de premsa on semblava que havia vist un altre partit, les declaracions fora de lloc (amb el que ens estàvem jugant) pensant més en ell i no en el grup comentant que el club no s’havia posat en contacte amb ell per una possible renovació…doncs mira! Ara els hi has posat a ou que no et renovin, amb la ximpleria. I encara hi ha gent que el compara amb Vicente Moreno…au va!
Del partit què dir que ja no s’hagi explicat. Un Ibiza al tran-tran que, com qui no vol la cosa, ens en va clavar quatre. Sí, quatre gols com quatre sols, no hi ha més.
Ens jugàvem la vida i vam fer un ridícul monumental: un equip sense ànima on tots ens agafàvem a que a la mitja part, dins el vestidor, hi hagués un terrabastall que fes que aquest equip sortís a la segona part a menjar-se el món, i res més lluny de la veritat.
Tot molt lamentable. No té nom com el Nàstic va plantejar i jugar el partit amb el que ens estàvem jugant. La llista de qualificatius negatius seria interminable. Podíem perdre, està clar, però donant-ho tot, sortint amb la cara ben alta després del partit i amb la tranquil·litat d’haver-ho deixat tot al camp, però res d’això; vam sortir amb la cua entre cames, fent el pitjor partit de la temporada. Per pixar i no treure gota.
El somni al qual ens aferràvem va desaparèixer en un tres i no res. Hi ha gent que comenta que ja ha estat un èxit entrar a la nova lliga. Sí, molt bé, accepto pop com a animal de companyia, però amb l’equip que teníem l’objectiu era el play-off. Després a un partit pot passar de tot, però aquest equip tenia plantilla per ser-hi.
Recordar que vam entrar a la segona fase com a segons, i si no haguéssim fet el passarell a “Can Lladre”, El Prat o Cornellà (per posar alguns exemples) hauríem entrat amb un matalàs de punts força important que ens hagués permès tenir alguna relliscada en aquesta segona fase.
De les coses positives, a part d’estar a la lliga Pro (perdoneu, però m’agrada més aquest nom), hi ha el fet que part de l’afició ha pogut entrar al Nou Estadi (quines ganes teníem!), l’excel·lent rendiment del jugador de la pedrera Pol Domingo, que possiblement rascarem alguns calerons de Brugui davant la seva possible marxa, la remuntada davant l’Andorra a casa i el gol de Suárez al darrer sospir amb la narració de l’Álex Faura, que encara em fot gallina de piel.
Sap greu acabar la temporada al més pur estil “barrufet rondinaire grana”, però és el que hi ha: és tal com em sento i això també ho he d’agrair a l’equip de PortalGrana.cat, que sempre des de fa unes temporades em dóna carta blanca per dir el que penso, sense embuts, en aquesta columna d’opinió. Moltes gràcies cracks!
Als fidels seguidors vull agrair de tot cor els comentaris o likes a les diferents xarxes socials on es penja aquesta columna. Possiblement no agrado a algunes persones (faltaria més!), però intento ser el reflex de l’opinió d’un “nastiquer de comarques”, amb les seves alegries i les seves emprenyamentes com qualsevol altre aficionat grana.
Ens veiem la temporada vinent, amb ganes que hi hagi més públic al Nou Estadi; fent aquestes prèvies que ens agraden tant, on tot xerrant arreglem el món nastiquer. Allà estarem com sempre renovant el nostre carnet, amb les mateixes il·lusions de sempre i esperant que aquest somni que diumenge es va acabar de sobte sols sigui un passet enrere per agafar amb més força el camí a Segona.
Una forta abraçada a tots i a totes, ens veiem la pròxima temporada! Fins al final, força Nàstic!
Jaume, “nastiquer de comarques”
Jo també estic empreninyat per l’ultim partit. Fets incomprensibles que de vegades succeeixen a l’esport. Ens va passar com el Barça a Liverpool, per exemple. Però això no ens ha de fer oblidar que hem estat orgullosos de l’equip tota la temporada. Malgrat que Seligrat sigui un entrenador discutit per la seva proposta futbolística, cal aplaudir la seva feina: Primers en el grup més complicat, segon equip més golejador, bon sistema defensiu. Jo l’hauria deixat.
Encantat de llegir-se i encantat de que hi hagi nastiquers de comarques fidels com tú. Força Nàstic!