M’havia proposat no escriure la meva opinió en cap article, mitjà o xarxa social. Recents esdevinements i sobretot converses escoltades des del meu seient al Nou Estadi m’han fet que canvii (momentàniament) la meva postura.
El protagonista en qüestió no és cap altre que Roberto Torres. Però primer de tot hem de posar context entorn a la seva figura. El de Pamplona va sorgir com tots sabeu de la pedrera d’Osasuna, un dels clubs que sense cap gènere de dubte representa l’estabilitat en el futbol professional espanyol. Doncs bé, el futbolista nascut a Pamplona ha disputat un total de 173 partits a Primera Divisió, amb 108 titularitats repartides en 8 temporades. I no només això, i és que 126 titularitats en 149 partits a Segona Divisió completen un palmarès d’autèntic escàndol per a un futbolista amb present a la Primera Federació.
Doncs bé, com sóc el primer que sé que del passat no es pot viure en el món de l’esport, m’agradaria aclarir o més aviat exposar els meus arguments els quals potser no tenen validesa, però si fan reflexionar a algú ja em dono per satisfet.
El futbol són moments. Segurament és l’únic esport on pots ser àmpliament superat pel rival i un segon, una espurna de brillantor provoqui que t’alcis victoriós d’un duel on segurament mereixes marxar derrotat. De moments a Can Nàstic en som d’experts. Qualsevol espectador mig pot recitar de memòria moments, flashos que han canviat l’història recent del club. Sense anar més lluny podríem mencionar el penal fallat per Roberto Soldado al Nou Estadi, un altre penal aturat aquesta vegada per Manolo Reina davant l’UCAM Múrcia, el gol de Manu Barreiro també davant els murcians, l’errada d’Emaná en el penal enfront el Leganés i si, aquell fatídic gol del Málaga fa dues temporades (prometo no mencionar-lo més). En això es resumeix el futbol. En moments, sensacions, records. És el més injust dels esports, però quina injustícia tan maca quan la moneda surt cara!
I de candidats a protagonistes d’aquests instants de glòria la nostra plantilla per sort en va plena: Víctor Narro, Jaume Jardí, David Concha, Pablo Fernández, Antoñin… Aquests són segurament els que tothom tenim al cap si pensem en els homes amb talent de l’equip. Però si hi ha un que destaca per sobre la resta és precisament Roberto Torres.
No som el Manchester City. Assumim-ho. Necessitem generar molt i no concedir res per endur-nos els tres punts. Cert tribunero nastiquer històric em va dir una vegada que anar al Nou Estadi són 89 minuts de patiment i un d’alegria. Però quin minut! El futbol ja ho té això. Ens humanitza, ens iguala ja siguem rics o pobres. Pero tornem al que ens ocupa avui.
Si bé som superiors sobre el paper a la majoria de conjunts de la categoria no sempre estem encertats. Partits com el de Tarazona o Arenteiro exemplifiquen i a vegades magnifiquen els errors d’aquest equip. I en aquesta guerra on tot pot fallar (i de fet falla) comptar amb un soldat com Roberto Torres et pot fer capgirar l’ànim i la situació de la tropa.
Que no està en seu millor moment de forma? Evidentment. Té 36 anys i el temps passa quasi per tothom. I dic quasi perquè algú s’ha adonat que Josep Maria Andreu no ha envellit en els últims vint anys? Ja m’he tornat a desviar. Seguim
Escric aquestes línies el dia després del partit davant el Barakaldo. Un partit gris en molts aspectes però modèlic en allò que vull explicar. Dues passades del navarrès van deixar sol a Antoñin davant el porter i només l’encert d’aquest últim i un mal control del malagueny van negar els gols. Enmig d’aquestes dues accions, una centrada de Torres no la saber aprofitar Pablo. Tres tocs, tres assistències de gol clares en un partit on ningú més va saber afegir aquest granet de qualitat necessari per triomfar en aquests escenaris. És per aquest motiu que certes crítiques em semblen injustes. Si hem signat a Roberto és precisament per aquest granet de màgia. Allà on el joc vertical grana no s’imposa, la màgia del navarrès ha d’entrar en acció, i ahir, precisament ahir aquesta màgia va aparèixer al Nou Estadi. Criticaríem a un davanter per no tocar pilota en tot el partit però l’única que té és sinònim de gol? Difícilment. Traslladem doncs aquesta dada a la figura del migcampista.
Ha de jugar sempre el navarrès d’inici? Segurament no. Partits, escenaris i el condicionant del rival influeixen a Dani Vidal a escollir l’onze.
I és que tampoc vull dir que Torres ha de ser intocable per l’afició, però si que crec que certes crítiques malgrat siguin vàlides tenen un aroma a impaciència que no ens convé a aquestes alçades de la pel·lícula. El temps i sobretot els moments d’encert deixaran a cadascú al seu lloc. La resta? Simples tertúlies de bar.
Però què seria aquest meravellós esport sense l’alicient de la tertúlia de bar?
