Ferran Giner Peris (Alboraia, 25/09/1988) va ser un jugador del Nàstic conegut per la seva velocitat, entrega i compromís dins del camp. Extrem esquerre de formació, destaca per la seva capacitat de desbordament i per la seva implicació tant en tasques ofensives com defensives.
Va deixar una gran empremta al Nàstic, on és molt estimat per l’afició pel seu caràcter lluitador i la seva connexió amb la ciutat. A més, és recordat com un dels protagonistes de l’ascens del Nàstic a Segona Divisió.
Vas estar present en l’últim ascens del Nàstic a Segona Divisió. Com descriuries la sensació d‘e pertànyer al futbol professional d’aconseguir-ho?
Vaig estar en l’últim ascens del Nàstic i em sento molt afortunat d’haver-ho viscut. Pertànyer al futbol professional és molt, molt difícil, i haver-ho aconseguit va ser complir el somni que tenia des de petit, com qualsevol nen que comença a jugar a futbol.
Amb les teves actuacions dins del camp i amb la teva professionalitat, ets un jugador molt recordat i estimat a Tarragona. Com valores les teves temporades al Nou Estadi?
M’alegra moltíssim que em diguis que sóc recordat a Tarragona, perquè em sento part de la ciutat, ja que allà he estat molt feliç, tant jo com la meva família. A més sempre estarà al meu cor, no només pel futbol, sinó perquè la meva filla va néixer allà i això és per a tota la vida.
Les meves temporades allà van ser molt felices: vam formar grups de jugadors i persones extraordinàries, i això va ser essencial per aconseguir els objectius que vam assolir. Vam aconseguir enganxar l’afició d’una manera increïble; vam ser una família en tot moment. De Tarragona me n’emporto només coses positives per a tota la vida.
De tots els companys amb qui has compartit vestidor al Nàstic, amb qui mantens encara relació?
Pel que fa a les amistats que conservo d’allà diria que totes, perquè com ja he dit vam fer un gran equip, sobretot de persones, i no me’n deixaria cap. Sí que és veritat que sempre mantens més relació amb la gent amb qui has tingut més proximitat.
Mantinc i parlo bastant amb l’Álex López, Rayco, Cristian Lobato, Gerard Valentín, Pol Valentín, Xisco Campos, Manolo Martínez, Juan Muñiz, Mossa, Tomeu Nadal, Cristóbal…
Ens podries explicar alguna anècdota divertida o que recordis amb afecte del teu pas pel Nàstic?
Com a anècdota, ja n’he explicat algunes en entrevistes, com aquella en què el Vicente Moreno ens va enxampar sopant a la Rambla un dia que, en principi, no es podia. Però vam guanyar el partit aquell cap de setmana i no va passar res més (he de dir que només estàvem sopant tranquil·lament per celebrar l’aniversari d’un company), després vam marxar cap a casa.
Una altra va ser la del perruquer d’incògnit a l’hotel on estàvem concentrats uns dies. Vicente Moreno no ens deixava sortir a tallar-nos els cabells per al partit i vam fer entrar al perruquer a l’hotel vestit de guiri perquè passés desapercebut. El vam fer entrar a l’habitació, l’endemà era el partit de play-off. Ens va veure a tots amb el cabell tallat “com per art de màgia”, però com que va passar el que havia de passar —que va ser pujar a Segona Divisió—, mai ens va renyar.
Com veus aquest Nàstic de la temporada actual? Quines creus que són les seves opcions reals?
El Nàstic sempre és candidat a tot, no només pels jugadors que té, sinó perquè a la ciutat de Tarragona es respira futbol i el Nou Estadi sempre hi és per empènyer l’equip. Això fa que tot sigui més fàcil. Ja sabem que la categoria és molt dura, però si l’equip arriba amb confiança al tram final crec que poden aconseguir l’objectiu. I si no ho poguéssin assolir estic completament segur que el Nàstic i la ciutat es tornaran a aixecar, com vam fer aquell dia a Llagostera, que va marcar un abans i un després.
Gràcies i una salutació a tota Tarragona, en especial als aficionats del Nàstic.
