Felipe Sanchón Huerta, (08/04/1982, Sant Boi de Llobregat) va ser un jugador polivalent a la zona d’atac encara que la seva posició natural fos de mitja punta. Al 2011 va arribar cedit procedent del Granada i en la seva breu etapa a Tarragona es va convertir en un jugador molt important, tenint actuacions vitals per a la permanència.
Al partit clau per la permanència contra l’Albacete vas marcar un gol que acostava el Nàstic a seguir a Segona Divisió un any més. Quins records tens d’aquell partit?
Ho recordo amb molts nervis per la situació i per les conseqüències que podia arribar a tenir aquell partit. Vaig arribar a Tarragona per ajudar a tirar endavant la situació i sentia molta responsabilitat per això.
Segueixes el Nàstic en l’actualitat?
M’agrada seguir els equips on he estat i sobretot on em van tractar bé. Gràcies a la meva feina a l’Associació de Futbolistes Espanyols (AFE) tinc relació amb els jugadors, i me n’alegro quan les coses li van bé. Tant de bo aconsegueixin l’ascens tant desitjat i retornin el nom del Nàstic a Segona Divisió.
Com era l’ambient al vestidor en un moment on saps que tens possibilitats de baixar i on cada punt val or?
Érem un bon grup i això es nota en situacions límits com la que teníem d’haver de salvar la categoria. Va ajudar a poder assolir l’objectiu. Tinc molt bon record del vestuari, tot i que només vaig estar-hi quatre mesos.
Quin és el partit que recordes amb més afecte o el que creus que va definir la teva etapa a Tarragona?
És especial sempre el primer partit que jugues amb un equip i en el que llueixes la samarreta. Però realment l’últim contra l’Albacete va ser la cirereta, pel que va suposar i per l’ambient d’aquell dia.
De tots els jugadors amb qui vas compartir vestidor, quin diries que era el més talentós o el que més espurnes de qualitat deixava sobre el camp?
Et diria Rubén Navarro, segurament fos el que definia millor. Ruz donava aquest caràcter que necessitàvem a cada partit, Powell perseverança, Rubén Perez lideratge. Ningú destacava a nivell individual però cadascú posava el millor de sí.
