La derrota al camp de l’Andorra fa mal. Per molts motius. El principal, però, és que elimina qualsevol opció de quedar primers. Això, si bé és un fet que molts teníem ja gola avall, també implica que el marge d’error desapareix. O guanyes tot o patiràs de valent. I no em preocuparia en excés si el Nàstic fora de casa competís com ho ha fet en temporades anteriors. Però és que aquesta campanya el conjunt grana, lluny del Nou Estadi, és un equip que patiria per mantenir la categoria.
Se’m fa sorprenent aquest doble vessant que pot tenir un conjunt que a casa pot destrossar la Ponferradina (5-1). Un club que, amb la moral pels núvols, podria protagonitzar un “sorpasso” històric en detriment de la Cultural Leonesa, un altre conjunt que s’ha desunflat com feia temps que no veia. El conjunt castellà ha arribat a tenir una distància de tres partits (i més) amb el segon classificat.
Al final del dia, la realitat és que el Nàstic ha desaprofitat una oportunitat històrica per pujar de forma directa, amb un equip que, en atac, és molt superior al de la temporada passada. La defensa, però, ja és un altre tema. I no només em fixo en la parella de centrals, sinó també amb desconnexions de tot l’equip que provoquen ocasions i gols en contra amb errades difícils de justificar en jugadors que podrien estar perfectament a la Segona Divisió.
Però realment això no és el que em fa perdre la son. Crec que farem play-off segur. No m’aventuro a dir on tindrem el factor camp. Però que a principis de juny patirem? Estic convençut. El que em preocupa de debò és el futur del club. No entenc res.
Segons teníem entès, el 30 d’abril caducaven els préstecs que Fredrik Wester va donar al Nàstic. En cas que aquests diners no es tornessin, els préstecs es convertirien en accions. Com funciona, això? És Wester, avui dia, propietari de quasi el 50% de les accions del club?
Deia l’empresari suec, en una piulada que va fer el passat 30 d’abril:
“Muchas preguntas de diferentes personas: ahora mismo, nos centramos plenamente en apoyar al equipo y dar lo mejor de nosotros esta temporada. Sabemos cuál es nuestro objetivo y debemos concentrarnos al 100 %.
Fins al Final – visca el Nàstic i visca Tarragona!”
Em sembla perfecte, no tinc res en contra de Wester i, de fet, estic d’acord. Però ja que aquest senyor serà -si no ho és ja-, de facto, màxim accionista del club, trobo que estaria bé saber com està l’assumpte.
No hi ha res pitjor en aquesta vida que el silenci. El no tenir resposta. El fet de fer-te preguntes i que et diguin “tranquil, no pensis en aquestes coses ara”. Però hi penso, perquè és inevitable. Per un tema de formació professional, tinc la mania de fer-me qüestions.
Si no pugem, Dani Vidal i Javi Sanz continuen? En cas de no ser així, qui agafaria les regnes del club? Quin plan té Wester un cop arribi l’1 de juliol? Té un director esportiu lligat? I un entrenador? Què fem amb els jugadors? Com estan les seves renovacions?
Recordo que fa uns mesos el company Pablo Triguero va preguntar a Pablo Fernández que si hi havia alguna novetat amb la seva renovació. La resposta va ser un breu “no hi ha res de moment”. Han passat molts dies. Hi ha alguna novetat? I de la resta de jugadors, en sabem alguna cosa?
Per què, aquest silenci?
Crec que aquestes preguntes haurien de tenir una certa resposta. Si hi ha un periodista allà fora que les vulgui fer, fantàstic. No tinguem por d’incomodar. És la nostra feina, la d’obtenir respostes perquè sapiguem a què ens hem d’enfrontar.
Per cert, tot això no hauria d’afectar els jugadors ni al cos tècnic. Crec que la seva feina és anar a entrenar, fer cas al míster i al seu equip, sortir al terreny de joc el cap de setmana i demostrar del que són capaços. Els jugadors van i venen, i per molta estima que tinguin al club (estic convençut que molts s’estimen el Nàstic de valent) tal dia marxaran i els qui ens quedarem aquí patint com sempre som nosaltres.
Que els aficionats ens fem preguntes és el més normal del món. Avui dia les xarxes socials ens permeten expressar-nos lliurement. Hem convertit Twitter i Facebook en un fòrum com els que abans hi havia per aquell rudimentari internet on si despenjaves el telèfon queia la connexió.
Tinc la sensació que alguns s’han quedat encara en aquella època, on el silenci era una opció viable per amagar possibles forats al vaixell. Només espero que tot això siguin només coses meves. De debò ho espero, perquè si no, ‘pinten bastos’.
