Quan el Nàstic juga un playoff, passen dues coses inevitables: el Nou Estadi es converteix en una olla a pressió i la gent comença a fer promeses impossibles a sants, tietes mortes i forces còsmiques. Però aquest cop tenim una arma secreta: Bruce Springsteen.
Per què Bruce? Perquè com els jugadors del Nàstic, també va néixer per lluitar, per aixecar-se, per ballar entre la foscor i, sobretot, per no rendir-se mai. Així que avui, un dia abans del partit més important de la temporada, assignarem una cançó del Boss a cada un dels herois que podrien saltar al camp. I si no guanyem, com a mínim haurem tingut banda sonora.
Dani Rebollo – «The Rising»
Va arribar de Lepe, terra de mil acudits dubtosos, per ser suplent… però ja és l’amo dels tres pals. De “pla B” a muralla inexpugnable del Nàstic. Ha evitat gols a grapats i porta una cicatriu al cap que no desentonaria gens en una pel·li de Clint Eastwood. Diuen que aquell cop el va fer encara més porter. La seva cançó? The Rising. Perquè s’ha aixecat de tot: del banc, dels pronòstics i d’un trau al cap. I perquè quan ell s’aixeca sota els pals, els rivals ja poden començar a resar.
Migue Leal – «Born to Run»
Baixet però imparable. Des del primer dia que va trepitjar el Nou Estadi, al gener, Migue Leal ha demostrat que no venia a passar l’hivern. Corre tant que sembla que tingui un bessó clavat a la banda. S’assembla a Dani Carvajal (físicament i futbolísticament) però sense tanta polèmica i amb més simpatia. Fa dos anys ens va eliminar amb el filial del Vila-real… i ara és un dels nostres millors. No li guardem rancor: el playoff et treu, però també et torna. Born to Run li escau com anell al dit: perquè va néixer per córrer, per no parar i per deixar la banda dreta com un AVE.
Joan Oriol – «Glory Days»
De Cambrils al món… i de tornada per portar el braçalet amb autoritat. Amb 38 anys i més batalles que la reina d’Anglaterra (la que tocava), Joan Oriol és el far de l’equip. Capità, veterà, i un dels pocs humans amb un clon gairebé exacte: el seu germà bessó. A Anglaterra van viure algunes aventures al volant —d’aquelles que fan que el GPS demani la baixa—, però aquí ha trobat rumb. La seva cançó és Glory Days, perquè viu amb orgull els bons temps passats… però encara escriu glòria cada diumenge amb la samarreta del Nàstic.
Enric Pujol – «Growin’ Up»
Amb només 19 anys i accent de Gandesa, Enric Pujol ha debutat al primer equip com qui entra al ball sense por. Un dels més joves del vestidor, però ja demostra maneres de veterà (del camp, no pas del micro). Comparteix nom amb un periodista de Tarragona que últimament ha tingut més titulars que ell, però tranquils: el nostre Pujol parla al camp i no pas als fòrums. Growin’ Up li va com anell al dit: perquè està creixent, aprenent, i perquè tot just comença la seva pròpia llegenda grana… amb més passes que paraules.
Unai Dufur – «No Surrender»
Pamplonès de naixement, central de reacció lenta durant la temporada… i apocalíptic en l’últim partit, on va repartir dubtes com qui reparteix flors. Però tot i això, ningú el pot descartar. Perquè quan arriben els playoffs, Dufur es transforma. Té un germà bessó i, sospitem, també una versió secreta de si mateix que només surt quan crema la gespa. La seva banda sonora és No Surrender: perquè tot i que va estar a punt de fer-nos plorar (i no d’emoció), sabem que dins seu encara hi ha un defensa capaç de resistir-ho tot.
Ander Gorostidi – «Backstreets»
Basc de naixement, grana de convicció. Ander Gorostidi és el clàssic cas de jugador que comença com a meme de Twitter i acaba com a pilar tàctic. Migcampista amb arribada, gol des de segona línia i una capacitat per fer feina bruta que faria plorar a qualsevol entrenador de tercera RFEF. Intel·ligent al tall, solidari fins a l’últim minut i amb aquell posat seriós que amaga un “ja veureu qui riu últim”. La seva banda sonora? Backstreets. Perquè va arribar per les portes del darrere, però avui és l’ànima que dona sentit al mig del camp.
Òscar Sanz – «Brilliant Disguise»
Migcampista de toc fi, mirada intensa i més tatuatges que minuts va tenir en l’últim partit. Óscar Sanz és el guaperas oficial del vestidor —el tipus que podria sortir en un anunci de perfum i alhora clavar-te una passada de gol entre línies. Va haver de marxar cedit, fer la ruta del penediment futbolístic, i tornar per triomfar a casa. Ara és un dels pilars de l’equip, amb classe, caràcter i aquella aura de “jo ja sabia que ho aconseguiria”. Brilliant Disguise li escau com a guant: darrere del físic de portada hi ha un migcampista que entén el joc com pocs. I sí, encara que l’últim dia comencés a la banqueta, el seu lloc és sempre dins del guió.
Víctor Narro – «Dancing in the Dark»
Cabells rossos, cama esquerra màgica i un repertori de regats que faria marejar fins i tot el pobre Bruce si l’hagués de marcar. Víctor Narro no només és el millor futbolista del Nàstic aquest any, és també el millor assistent de tota la lliga. A l’últim partit va servir una passada de gol que semblava més una declaració d’amor a la pilota. Cada cop que arrenca per l’esquerra, al Nou Estadi li puja el pols. La seva cançó? Dancing in the Dark, perquè quan tot sembla espès i el partit no s’encén, apareix ell per ballar entre defenses i il·luminar la nit.
Roberto Torres – «Secret Garden»
Roberto Torres és un d’aquells futbolistes que no cal entendre, només cal mirar. Després d’una vida a Primera amb Osasuna, ha aterrat al Nàstic amb aquell toc de misteri dels que han vist món. Té un colpeig de pilota tan suau i precís que sembla que la pilota l’estimi. Ara bé, hi ha qui diu que últimament surt més de nit que el Waka waka al Koko’s… Però ell, impassible, fa la seva. Per això li posem Secret Garden: perquè ningú sap ben bé què pensa, però quan la pilota li arriba als peus, s’obre un jardí secret on tot sembla possible —i una mica millor.
Antoñín Cortés – «Badlands»
De Màlaga va venir, ciutat maleïda per l’afició grana, però al cap de pocs partits ja havia esborrat qualsevol pecat d’origen. A Lugo no el volien i va aterrar a Tarragona amb algun quilet de més i el cor ple de gana. Avui, Antoñín és un bèlit. Corre com si el partit fos una persecució i lluita com si li anés la vida a cada pilota dividida. Gitano d’orgull, d’energia infinita i ja ídol del Nou Estadi, la seva cançó no pot ser altra que Badlands: perquè ve d’un lloc complicat, perquè s’ho ha hagut de guanyar tot, i perquè quan ell entra al camp… el partit s’encén.
Pablo Fernández – «The Promised Land»
D’Astúries amb amor… i amb un cap que és patrimoni grana. Pablo Fernández és el màxim golejador del Nàstic, però no sempre va ser així: abans li costava més marcar que aparcar a la Part Alta. Però ara? Ara en fot de tots els colors, i sobretot amb el cap. Alt com una torre de control i precís com un cirurgià, el seu últim gol contra el Múrcia ja s’ha tatuat al cor de l’afició. Per a ell, The Promised Land: perquè ha trobat el seu lloc, el seu moment, i perquè cada cop que salta a rematar, a Tarragona tothom creu.
Si Bruce hagués nascut a Bonavista en comptes de Nova Jersey, demà seria al Parc Francolí amb una bufanda grana i un bombo. Però com que no pot, li prenem les cançons i les convertim en l’himne emocional d’un partit que pot canviar-ho tot.
Som-hi, Nàstic! Que com diu el Boss… «No retreat, baby, no surrender.»
